El Park Güell és Patrimoni de la Humanitat des de 1984, però és, des dels seus orígens, un dels béns culturals més singulars del món. Antoni Gaudí va prendre com a referent el model de ciutat-jardí dels paisatgistes anglesos i el va traslladar a la Barcelona de principis del segle XX. Entre 1900 i 1914, el genial arquitecte va abocar tot el seu enginy en petites dosis fins a completar una obra arquitectònica i paisatgística única al món. Va sorgir com una urbanització de luxe, pensada per a allotjar almenys seixanta habitatges unifamiliars de la burgesia barcelonina.

La situació geogràfica era important, no només per les imponents vistes de Barcelona que oferia, sinó perquè es tractava d'uns terrenys amb desnivells, moltes pedres i cap font, elements amb els quals Gaudí va haver de lluitar. L'arquitecte, lluny de veure els inconvenients geogràfics com un enemic, se'ls va apropiar, fins al punt que va aprofitar al màxim els colors naturals que veia al seu voltant per inspirar-se i els pendents per canalitzar la recollida d'aigües.

Això va propiciar que l'arquitecte acabés dissenyant un immens jardí, ple de fantasia, sendes, senderes i camins, que semblen reflectir una visió utòpica del paradís perdut. Dins el recinte del parc, un bosc d'alzines, pins, baladres, marfulls i Hedera helix conviden a seure, en l'anomenada plaça del teatre grec, sobre el serpentejant banc elaborat per Josep Jujol, un dels més estrets col·laboradors de Gaudí, i que, segons diuen, és la pintura abstracta més llarga del món. A tot el Park Güell imperen les idees de simbiosi entre home i naturalesa que Gaudí i els seus deixebles van posar en pràctica en les seves obres. Enmig d'aquesta encantadora atmosfera, entre bucòlica i artística, destaquen el famós Drac de Gaudí, la casa-museu de l'arquitecte, l'impactant trencadís o la Sala de les Cent Columnes.

Però el gran valor del Park Güell és, precisament, que s'ha convertit en una gran obra d'art a l'aire lliure, en el gran jardí on es fusionen la natura i l'enginy humà.